INDRETS

CENTRE D’ART CONTEMPORANI PIRAMIDÓN

L’edifici Piramidón, al centre del Barri La Pau, és un contenidor ben curiós: un hotel d’entitats, un casal de barri, un ambulatori, una escola d’adults… i una galeria d’art contemporani.
Creat per Isidre Bohigas el 1990, dóna aixopluc a un reguitzell d’artistes que tenen allà els seus tallers. És al mateix temps “una fàbrica de creació i una galeria d’art”.
Per als interessats en l’art contemporani és un lloc imprescindible. Pels que no ho són tant, les vistes sobre el barri i sobre Barcelona paguen la pena de pujar fins a la darrera planta de l’edifici.
[JAB]

Adreça: Pere Vergés, 1
Més informació: http://www.piramidon.com/ca/

UN PLAFÓ CERÀMIC AL CARRER GUIPÚSCOA

El carrer Guipúscoa ja funcionava com a tal des de mitjans dels anys 50, tot i que el paviment estava sense asfaltar. El 19 de juliol de 1958 l’alcalde de Barcelona, Marcelino Coll, va obrir aquest carrer al trànsit. Ell mateix va afirmar que “aquesta obertura no constitueix una inauguració oficial”.
No va ser fins el 20 d’octubre de 1963 que es va inaugurar oficialment. Aquesta inauguració va estar presidida per José María de Porcioles, alcalde de Barcelona, i Nicolás Lasarte Arana, alcalde de Sant Sebastià. També van assistir representants dels barcelonins residents a Sant Sebastià i la colònia guipuscoana de Barcelona. Els dos alcaldes van descobrir un plafó ceràmic commemoratiu.
El plafó ceràmic està situat a la dreta de la façana del Col·legi Adela de Trenquelleon (al número 24), al costat de l’antiga fàbrica Zenith. És obra del ceramista Joan Guivernau. Està format per 15 rajoles en les que apareix la platja del Cros de Sant Sebastià. En la part superior, als costats del lema “Barcelona a San Sebastián”, hi ha la Dama del Paraigües (que llavors era un dels símbols de la ciutat de Barcelona) i l’escut de la ciutat guipuscoana.
A l’altra banda del carrer es troba la Casa de l’Esport, seu de 24 federacions esportives catalanes, entre elles la de bàsquet.
[GR]

Adreça: Guipúscoa, 24
Més informació: www.catmarianistes.com/

UN ARC DE SANT MARTÍ AL PARC

Al parc de Sant Martí, darrere la masia Can Planas, s’observen uns curiosos fanals. No són tals. Els arquitectes del parc van voler reproduir tants cops com es volgués l’arc de Sant Martí i per això van dissenyar aquests aspersors gegants. Dissortadament, van funcionar només uns mesos.
[JAB]

Adreça: Parc de Sant Martí (darrere Can Planas)

DUES FONTS DE CANALETES

De les prop de 1.700 fonts que té Barcelona, tothom coneix la de la Rambla de Canaletes, on se celebren les victòries esportives del FC Barcelona. Però no és l’única. Hi ha disset repartides per tots els districtes (excepte Sarrià-Sant Gervasi i Nou Barris).
I al barri en tenim dues. Una, a la cruïlla de Via Trajana amb Binèfar (a la foto) i l’altra a la plaça de la Infància (darrere el CAP Sant Martí del carrer Fluvià).
El 1889, l’arquitecte municipal Pere Falqués va dissenyar aquesta font-fanal de ferro colat. La base té forma circular. A la part superior, quatre fanals il·luminen l’entorn i la part central, ornada amb quatre escuts de la ciutat, té quatre brolladors (més un petit abeurador per a gossos).
[JAB]

Adreces: Via Trajana/Binèfar; Plaça de la Infància

TAPA DAMM

Si preguntem a qualsevol que passeja pel carrer Guipúscoa que hi ha al subsòl ens contestarà que la línia 2 del metro. En temps, a més, discorria una conducció d’aigua que portava aquesta matèria primera a la fàbrica de la cervesa Damm del carrer Rosselló. Els cervesers eren molt exigents amb la qualitat de l’aigua que feien servir i trobaren la que necessitaven en una mina del Bon Pastor. D’aquí la conducció del carrer Guipúscoa. ¿Alguna evidencia d’això? Sí. En la cruïlla d’aquest carrer amb Agricultura, al costat del pas de vianants davant el Bar Guipúzcoa, trobem la tapa d’accés a la conducció en la que podem llegir “S. A. Damm”.

Adreça: carrer Guipúscoa amb Agricultura (Mar/Llobregat)

ESGLÉSIA VELLA DE SANT MARTÍ DE PROVENÇALS

Dedicada a sant Martí de Tours (316-397) va ser el nucli espiritual i administratiu del territori de Provençals fins a la construcció de la nova seu de l’ajuntament del poble de Sant Martí de Provençals al Clot el 1887. Al seu voltant trobem la rectoria (antic ajuntament, jutjat i presó) i la tàpia del cementiri parroquial amb un xiprer a l’entrada.
Tenim notícia certa de la seva existència des del 1052 i de tota una sèrie de destruccions que fan que els elements arquitectònics actuals siguin de diferents èpoques, destacant el campanar barroc, el pòrtic medieval i algunes pedres romanes al pati de l’entrada a l’església.

Adreça: plaça Ignasi Juliol.

RAMBLA PRIM

  

Les transformacions del barri són fàcils d’observar per a qualsevol que porti més de cinquanta anys vivint al barri: llavors coneixeria les masies i fàbriques que poblaven La Verneda de Sant Martí i la seva substitució pels actuals bloc de cases. La rambla de Prim és d’aquests indrets on veiem la diferència entre l’ahir i l’avui.
A la primera fotografia (1967) podem veure construït el Barri de La Pau i, a la dreta, la riera d’Horta que circula a l’aire lliure. A la segona (anys 80), la riera ha estat  soterrada i es comença a urbanitzar el carrer; a la tercera, la rambla actual, inaugurada el 1992.
Les associacions de veïns que limiten amb la rambla (des del mar fins a les vies del tren) estan organitzades en un òrgan comú per defensar-la i millorar-la: la coordinadora Eix Prim.

LA MASIA DE CA L’ARNÓ

  

Ca l’Arnó és una de les masies que conformen el nucli històric de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals (1716-1897), juntament amb l’església, la rectoria, Can Planas i Can Cadena. Totes elles són patrimoni arquitectònic municipal.
En la primera imatge veiem Ca l’Arnó als anys setanta quan encara era una explotació agrícola. Un cop desnonada la propietat, a finals del 80, veient que el municipi no li donava cap ús, s’inicià un moviment veïnal, molt especialment l’Escola d’Adults, que reivindicà la seva remodelació i conversió en ludoteca. Una de les accions va ser cobrir la masia amb una gran lona en la que es podia llegir “Salvem Ca l’Arnó”. Finalment, Ca l’Arnó és avui una ludoteca dedicada a la petita infància, els infants i els joves.

Adreça: carrer Menorca (entre el mercat Provençals i Can Cadena).

“LA LÍNIA DE LA VERNEDA”

Sempre que es demana per un símbol de La Verneda de Sant Martí, a la ment acudeix l’església de Sant Martí de Provençals. Tot i això, es troba en un indret una mica allunyat d’algunes parts del barri. En canvi, l’escultura de Francesc Torres “La Línia de La Verneda” el recorre en tota la seva llargària, tot seguint el carrer Guipúscoa, des de Bac de Roda fins al passeig d’Extremadura (d’un punt A a un punt B).
Va ser inaugurada el 1999 al mateix temps que la urbanització del carrer, dos anys després de la posada en marxa de la línia II del Metro.
En cada tram de carrer, deu plaques i una ona (que va canviant de posició al llarg del recorregut i es va desviant de muntanya a mar) ens recorden amb textos gravats la història de l’antic poble de Sant Martí de Provençals i alguns trets d’esdeveniments més actuals.

Adreça: al llarg del carrer Guipúscoa (entre Bac de Roda i Extremadura).

“MANHATTAN VERNEDENC”

Ja era sabut que el Pla Parcial de la zona de Llevant (sector Nord) assignava una alta densitat de construcció d’habitatges als terrenys situats al nord de la Gran Via. D’aquest Pla va néixer el barri de La Verneda de Sant Martí (Gran Via-ronda de Sant Martí-Espronceda-límit amb Sant Adrià).
Avui trobem al nostre barri fins a quaranta-u edificis de més de cinquanta metres d’alçada. Molts d’ells es troben al Barri de La Pau i al llarg del carrer Guipúscoa però hi ha una acumulació especial quan comences a baixar pel carrer
Pont del Treball Digne i trobes, a l’esquerra, els quatre blocs de la Cooperativa Montseny; a la dreta, els set de Construcciones Españolas; després del carrer Menorca hi ha els cinc de Lamaro i en arribar al carrer Huelva i girar a la dreta s’aixequen els tres de la Cooperativa La Puntual i l’enorme edifici verd de La Caixa: en total vint edificis de més de cinquanta metres (dels que els bombers anomenen EGA-Edifici de Gran Alçada).
Tot plegat, un “Manhattan vernedenc” on hi viu una tercera part dels prop de
55.000 habitants del barri. A la fotografia extreta de Google Earth es pot apreciar la línia de gratacels just al costat del nucli antic amb l’església, la rectoria, les masies i el parc de Sant Martí.

Adreça: carrers Pont del Treball, Cantàbria, Huelva.

PLAÇA DE LA PALMERA

La Palmera va ser la darrera zona en construir-se del barri (cap a finals dels seixanta, inicis dels 70). La primera fotografia permet veure encara la fàbrica Bidones Ballester i la seva xemeneia (és l’única que ha quedat dempeus del nostre
passat industrial).
La plaça és va inaugurar el 1984 mig urbanitzada i amb l’escultura “El Mur” de Richard Serra com a eix vertebrador. Els veïns havien aconseguit que no es construïssin blocs de pisos.
A la darrera foto, veiem l’estat actual. A mà dreta encara es pot veure el solar
buit del que havia de ser el nou edifici de l’escola d’adults i que els veïns també van rebutjar, per tal de mantenir la plaça sense construccions.
Sembla que el futur passa per convertir-se en una superilla, tot i que, de fet, ja funciona com a tal.

Adreça: plaça de La Palmera

LA VIL·LA ROMANA DEL PONT DEL TREBALL

        

Les obres de l’estació de La Sagrera van descobrir el 2011 una vil·la romana al costat de l’antic Pont del Treball. Les excavacions arqueològiques van concloure que havia estat construïda a finals del segle I aC i perdurà fins al segle cinquè de la nostra era. L’activitat econòmica d’aquesta construcció, antecessora de la masia, era la producció de vi per a l’exportació.
Entre les troballes d’interès es troba un mosaic policromat. Actualment es troba en estudi, tot esperant el final de les obres quan està previst exposar-lo dins la futura
estació. Una altra troballa interessant és un fragment d’oscillum, una mena de mòbil penjoll (foto inferior).

Adreça: carrer Pont del Treball (al costat de l’Institut Salvador Seguí, sota l’estació)

PISOS DE SINDICATS O BARRI PARERA

   

El vuit de juny de 1958 s’inauguraven oficialment els pisos del nou barri de l’Obra Sindical del Hogar, batejat amb el nom de Barri Parera. A la primera foto es veu l’estat de construcció de La Verneda de Sant Martí al 1965, amb els tres polígons públics: Via Trajana, Parera i La Pau.
El nom original havia de ser San Pablo però es va canviar en homenatge a Juan Antonio Parera, un falangista dirigent del Sindicat Vertical que acabava de morir. Per conèixer millor la història del barri és recomanable llegir “Parera”, de Montse Oliva (Adigsa, 1995).

Adreça: delimitat pels carrers Guipúscoa, Menorca, Fluviài Treball.

FÀBRICA ZENITH

   

Hem assistit en viu i en directe a la desaparició d’un dels edificis més emblemàtics del barri: l’antiga fàbrica de televisors Zenith.
Situada al carrer Espronceda, entre Guipúscoa i Concili de Trento, era obra del despatx d’arquitectes Giráldez, López Íñigo & Subías (premi FAD del 1958 per la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona).
La fàbrica va ser inaugurada l’octubre de 1967 pels amos de Telerasa, llicenciada per
Espanya de Zenith Radio Corporation de Chicago, pel president de la companyia
nord-americana Joseph Wright i pel ministre d’Industria, Gregorio López Bravo.
Fins al 1983, quan va tancar deixant un centenar de treballadors al carrer, havia fabricat televisors i ràdios de la marca Zenith. Després d’un llarg període de poca activitat econòmica, actualment, després de l’enderroc, al solar estan en construcció 112 habitatges de la promotora Núñez y Navarro.

Adreça: carrer Guipúscoa amb Espronceda.

 

ANTIC CINE LEVANTE

   

Al número 70 del carrer Guipúscoa es troba el bingo Verneda. Però fins el juny del 1979 havia estat el Cine Levante. La seva inauguració, l’agost de 1958, el va convertir en una de les sales d’exhibició amb més capacitat de Barcelona: 2.100 localitats.

A més dels programes dobles, entitats i col·legis del barri el feien servir per a actes massius (La Caixa va celebrar un Dia Universal de l’Estalvi; l’institut Juan de Austria va portar els seus alumnes a representacions de teatre). El Cine Levante va quedar immortalitzat també a la pel·lícula “Trampa al amanecer”.

Juntament amb el desaparegut Cine Verneda (Cantàbria/Guipúscoa, 1966-1984), oferien l’únic oci d’un barri tot just construït.

La comparació entre totes dues imatges, revela l’absència de la comissaria, de fanals, d’arbres, de contenidors…

 

L’INSTITUT SALVADOR SEGUÍ

 

El gener de 1977 començaven les obres del que havia de ser una indústria al solar del Pont del Treball amb Santander. Els veïns reivindicaven per aquell lloc un equipament educatiu. Van aturar les obres (primera foto) i van ocupar el solar perquè ningú intentés continuar-les. Després de mesos de lluites (guàrdies al terreny, assemblees, manifestacions, edició de cartells, entrevista amb l’alcalde Socías…), la propietat del terreny es va avenir a negociar. L’Ajuntament va comprar el terreny i es va comprometre a edificar una escola.

Finalment, però, l’escola es va ubicar en la fàbrica tèxtil del costat (Vitos) i el 1987 s’inaugurava l’actual institut Salvador Seguí. Aquest s’ha salvat pels pèls de quedar afectat pel pla d’ordenació de la futura estació ferroviària.

 

MONÒLITS AL PARC DE SANT MARTÍ

El parc de Sant Martí és una capsa de sorpreses: fanals que no sónfanals sinó aspersors per crear arcs de Sant Martí sobre la gespa, un antic cementiri…. Els autors del parc (Carles Martí i Antonio Armesto) van introduir tota una sèrie d’elements aparentment invisibles a la vista. És el cas dels monòlits que començen a aparèixer al carrer Fondal de Sant Martí, s’endinsen en el parc i giren pel darrere de la rectoria per acabar al carrer Agricultura.

Una successió de menhirs de formigó que en realitat ens indiquen els límits d’una teòrica illa de cases com les que envolten el parc.

 

NECRÒPOLIS ROMANES

 

Durant les obres d’obertura del carrer Concili de Trento i construcció dels instituts Juan de Austria i Infanta Isabel el 1960 es van trobar restes d’una necròpoli romana de tègules (veure fotos). No és l’única trobada al barri: al carrer Menorca, als pisos de Sindicats, davant el camp de futbol, també es va fer una excavació de salvament d’una petita necròpoli.

Els cementiris romans s’implantaven al costat de les vies d’entrada i sortida de les poblacions. No és d’estranyar doncs la presència d’enterraments en un territori en el què, a més, hi havia una important explotació vitivinícola (la vil·la romana del Pont del Treball Digne, ara rebatejada com de La Sagrera).

 

PALMERES WASHINGTÒNIES

En aquesta fotografia aèria presa sobre el 1955 podem observar la construcció dels blocs de sindicats al carrer Selva de Mar; a mà esquerra veiem el camí de La Verneda i l’obertura del carrer Guipúscoa. Sobre el camí hi ha quatre masies: Ca l’Armengol, Cal Gallinaire, Can Masover i Can Juliol (de dalt a baix). Davant Can Masover es veuen plantades dues palmeres: les que encara avui trobem a l’interior dels blocs de la Caixa entre els carrers Guipúscoa, Agricultura, Huelva i Treball, darrere de l’entrada al supermercat Lidl. Un testimoni físic del passat agrícola de La Verneda de Sant Martí.

 

EL CARRER DE GUIPÚSCOA

Les fotografies ens ensenyen com va ser la seva creació. A la primera (anys 40) es veuen els terrenys sobre els que després es construiria l’eix vertebrador de La Verneda de Sant Martí. A la segona, de l’any 1955, un detall de les obres davant els blocs de la Caixa, amb el carrer Agricultura a la dreta i la fàbrica Vila a l’esquerra. La tercera, de 1966, on es pot apreciar el pont “provisional” que el connectava amb el carrer València. Va desaparèixer el 1992 amb l’obertura Aragó-Guipúscoa. I després van venir el Metro (1997) i la urbanització definitiva (1999).

ESCULTURES AL PONT DEL TREBALL

Els quatre blocs grocs de la Cooperativa Montseny al carrer Pont del Treball Digne van ser construïts entre 1964 i 1967. Els cooperativistes van voler ornar els seus jardins amb obres de l’escultor poblenoví Josep Ricart. Hi ha tres: “Quatre falques” (mig amagada per la vegetació davant el primer bloc, a la cruïlla amb el carrer Cantàbria), “Cooperació” (a la fotografia) i “Matrimoni”.

Formen part de l’escàs catàleg de només deu escultures que embelleixen els carrers del barri i de les que cal destacar “La Línia de La Verneda”, de Francesc Torres (al carrer Guipúscoa), “El mur”, de l’escultor nord-americà Richard Serra (a la plaça de La Palmera) i “El llarg viatge”, de Francesc Torres Monsó (a la rambla Prim).

Josep Ricart i Maymir (Taradell, Osona, 1925-Barcelona, 2020) va estar lligat tota la vida al Poblenou, té plantades obres a diversos països i són ben conegudes les de la rambla del Poblenou dedicades al doctor Trueta i a mossèn Pere Relats.

 

RECTORIA DE L’ESGLÉSIA SANT MARTÍ DE PROVENÇALS

 

La rectoria de la parròquia de Sant Martí de Provençals està situada a la plaça Ignasi Juliol i unida a l’església per un pont que la comunica amb el cor. L’edifici és patrimoni històrico-arquitectònic de la ciutat.

La primera de les fotografies, propietat de la parròquia, permet veure l’estat en què va quedar després de la destrucció de 1936, al començament de la Guerra Civil. També s’aprecia la palmera del pati que va morir fa uns pocs anys.

L’edifici actual acull la casa del rector i les activitats de la comunitat parroquial. La façana es caracteritza pels dos rellotges. A la part posterior hi ha una finestra per dipositar roba destinada a Càritas.

Durant molts anys va exercir d’ajuntament del poble independent de Sant Martí de Provençals, així com de jutjat i presó, fins a la construcció de l’actual seu del Consell del Districte de la plaça Valentí Almirall (1865-1888).

 

MURAL DE JOSEP MARIA SUBIRACHS

Barcelona està plena d’escultures i murals de Josep Maria Subirachs (Barcelona, 1927-2014), el prolífic autor de la façana de la Passió del temple de la Sagrada Família, del monument a Macià de la plaça Catalunya, del mural de la façana de l’edifici Nou de l’Ajuntament a la plaça Sant Miquel o de la porta de Sant Jordi del Saló del Tinell.

També al barri trobem una obra seva: el mural de la botiga General Òptica del carrer Julián Besteiro amb Guipúscoa. Es poden veure una sèrie d’ulls i orelles i les adreces de les altres botigues de la firma que als anys seixanta existien a Barcelona. A la part inferior dreta del mural es pot apreciar la signatura de l’artista. Hi ha més de trenta botigues a tot l’estat amb els seus murals.

Subirachs era fill del Poblenou i fundà al 1950 el grup Postectura juntament amb els escultors Francesc Torres Monsó (que també té obra al barri, “El llarg viatge”, a la rambla) i Martí Sabé. Per recordar la seva obra es por visitar l’Espai Subirachs al carrer Batista, 6, del Poblenou.

 

ELS “TRESORS” DE L’ESGLÉSIA VELLA DE SAT MARTÍ DE PROVENÇALS: ELS RETAULES

   

L’església vella de Sant Martí de Provençals és un dels símbols d’identitat del barri i del districte. Dona nom al Barri 72 i a un districte que és hereu de l’antic poble independent de Barcelona entre 1716 i 1897.

Quan el veïnat de La Verneda de Sant Martí pensa en un indret que identifiqui el seu barri, molts expressen les seves preferències per la vella església. El temple té una història de destruccions que comença el 985 amb la d’Al-Mansur i acaba amb la del 1936 quan s’inicia la Guerra Civil. 

Retaule inobservable

Cal començar pel retaule de sant Martí que es pot veure rere l’altar major de l’església. És una reproducció fotogràfica de l’original que es troba als magatzems del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Es tracta d’una obra del 1460, feta pel mestre Antoni de Llonye (o Antoine de Lohny). Sabem que era un artista savoià itinerant i que va venir a Barcelona per fer els vitralls de la rosassa de Santa Maria del Mar.

Un retaule és una obra d’art que té una estructura complexa. Consta de taules pintades que s’allotgen en cases, organitzades verticalment en carrers i horitzontalment en pisos.

En el carrer central sol representar-se la figura a la que està dedicada l’obra, en aquest cas sant Martí. La part baixa rep el nom de bancal o predel·la.

En el cas del retaule de sant Martí, el carrer central està ocupat per sant Martí partint la capa amb el pobre (amb vestidura del segle XV). En la part superior es representa una “pietat”: Maria sosté el seu fill mort acompanyada de Maria de Magdala i de Joan.

En el carrer de l’esquerra hi ha tres cases que representen moments de la vida del sant: el baptisme de Martí als divuit anys; la destrucció de temples pagans; i la curació d’una noia a punt de morir. En el carrer de la dreta: la consagració com a bisbe de Tours; el miracle de l’arbre; i el miracle del naufragi.

El bancal o predel·la té com a figura central Jesucrist mostrant els estigmes de la passió. A l’esquerra, sant Bernardí de Siena (molt popular perquè havia estat canonitzat el 1450), santa Apol·lònia d’Alexandria (amb la palma del martiri, unes tenalles i un queixal) i sant Abdó (llavors patró dels pagesos, amb sant Senén i sant Galderic). A la dreta, santa Àgueda de Sicília (amb la palma del martiri i una safata amb els seus pits), sant Senén (patró dels pagesos) i santa Bàrbara de Nicomèdia (amb la palma del martiri i la torre en la que va ser tancada).

Retaule desaparegut

Consta que abans del 1909 hi havia un retaule a la parròquia de Sant Martí. Se sap per una fotografia que es conserva a l’Arxiu Mas de la Casa Museu Amatller. No coneixem l’autoria ni la datació, tot i que alguns autors el situen a principis del segle XVI. Les característiques de l’estructura arquitectònica l’apropen al mestre Joan Troch de Brussel·les. Va treballar molts anys a Barcelona i va fer també el retaule de la Santa Creu de l’església de Sant Just i Pastor.

La fotografia conservada no permet distingir el tema de les pintures. Segons l’historiador Josep Freixa en el seu llibre “Recull de dades per a una història de Sant Martí de Provençals”, els carrers laterals de l’antic retaule representaven escenes de la vida de sant Martí. El carrer central tenia dues imatges. En la superior el tema era el Judici Final.

Martí de Tours

Coneixem bé la vida de Martí de Tours (Savaria, actual Szombathely, Hongria, 316-Tours, França, 397) perquè Sulpici Sever, un deixeble, va escriure la seva biografia (De Vita Beati Martini).

Martí era legionari a l’exèrcit imperial romà. Després de convertir-se al cristianisme va deixar la milícia, va fundar un monestir a Ligugé (prop de Poitiers, França) i es va dedicar a la predicació. L’any 371 va ser elegit bisbe de la ciutat de Tours. La llegenda més coneguda de la seva vida (que marcà la seva representació gràfica) és la de compartir la meitat de la seva capa militar amb un captaire que tenia fred a l’entrada d’una ciutat. Després del fet, el sol va brillar i es va formar un arc iris, conegut en català com “arc de Sant Martí”.

L’onomàstica de sant Martí se celebra l’onze de novembre, data del seu enterrament a Tours, i sol coincidir amb uns dies de bon temps (estiuet de sant Martí). També en aquesta època se sol concentrar la matança del porc i d’aquí la dita: “a cada porc li arriba el seu sant Martí”.

Tant La Verneda de Sant Martí com El Clot-Camp de l’Arpa celebren les seves festes majors a l’entorn del dia onze de novembre. Sant Martí de Tours és el patró de França, d’Hongria, de les ciutats de Buenos Aires i Ourense i, evidentment, del districte de Sant Martí.

 

ELS “TRESORS” DE L’ESGLÉSIA VELLA DE SAT MARTÍ DE PROVENÇALS: ELS VITRALLS

 

 

La continuada sèrie de destruccions que ha patit l’església vella de Sant Martí de Provençals al llarg de la història significa que no és fàcil trobar elements arquitectònics originals. La comunitat parroquial intenta sempre renovar i embellir el temple.

El 2001 es van bastir dos vitralls nous a les finestres gòtiques de l’altar. Els cartrons són obra de l’artista Anna Badia i Nogués. El situat a l’esquerra (1) representa sant Martí partint la capa amb el pobre i a sota dos joves que comparteixen. El de la dreta (2) representa al sant com a patró i evangelitzador dels pagesos. S’hi veuen un arc de Sant Martí, l’església amb les masies al voltant i productes típics del camp.

Més antics són els vitralls de la capella que trobem entrant al temple a l’esquerra. Representen santa Rosa de Lima (5) i sant Josep (4). Isabel Flores de Oliva (Lima, Perú, 1586-1617) fou la primera santa de l’Església catòlica de terres americanes. És la patrona del Perú, les Filipines i dels tuberculosos, per la malaltia de la que va morir.

El 2004 es va instal·lar una nova rosassa (3) al frontispici del temple. Representa els Dons d’Esperit Sant (saviesa, enteniment, ciència, consell, pietat, temor de Déu i fortitud) en els set colors de l’arc de sant Martí. Cal recordar que l’autor del retaule de sant Martí que orna l’altar va ser el mestre savoià Antoni de Llonye, qui va venir a Barcelona pels volts de 1460 a fer la rosassa de Santa Maria del Mar.

 

ELS “TRESORS” DE L’ESGLÉSIA VELLA DE SAT MARTÍ DE PROVENÇALS: LA PORTALADA

A partir del segle XII, l’arquitectura va incorporar l’escultura com a element ornamental en els edificis religiosos. El cas català més espectacular és el de la portalada del monasteri de Sant Maria de Ripoll. A l’església vella de Sant Martí de Provençals, del segle XV, encara es conserven algunes peces originals de la seva portalada.

Com a patró del cavallers, les portes dels temples dedicats a sant Martí solen estar clavetejades de ferradures (1). En l’actual portalada de Sant Martí de Provençals han desaparegut, com també el timpà (2) original (destruït el 1936) i les escultures de sant Pere (3) i sant Pau (4). Tots tres elements han estat restituïts amb obres de l’escultor barcelonès Lau Feliu Maspons.

Per sobre del cap de sant Pere encara es pot veure les figures d’Adam i Eva amb l’arbre de la saviesa (5) i tota una sèrie d’angelets.

En la columna de l’esquerra es pot veure un escut amb una sella de muntar (6). Pertany a la família Sellarés, que va pagar les despeses de la construcció de la portalada. En Joan Sellarés i la seva dona apareixien als costats de l’antic timpà en actitud de pregar.

Al final de l’ogiva es troben dos elements: l’arbre de la vida (7), original, encara que molt deteriorat, i la figura del Pare Creador (8), completament renovada.

 

CARRER DEL DOCTOR ZAMENHOF

El 8 de juny de 1958, el dictador Francisco Franco inaugurava oficialment el polígon d’habitatges batejat com “Juan Antonio Parera” (un falangista que va ser delegat del sindicat vertical a Barcelona). En la breu visita del general al barri, va fer un petit recorregut pel carrer Doctor Zamenhof, entre Menorca i Huelva.
Res a veure amb la figura que dóna nom al carrer: el metge polonès creador de l’esperanto Ludwik Lejzer Zamenhof (1859-1917).
A finals del segle XIX, hi van haver múltiples intents de crear una llengua universal. La creada pel doctor Zamenhof va aconseguir agafar certa volada.
Una gran part del vocabulari de l’esperanto es basa en el llatí, amb elements de l’anglès, l’alemany, el rus, el polonès i el grec antic.
El 1909 va tenir lloc a Barcelona el cinquè Congrés Mundial d’Esperanto, al qual va assistir el propi Zamenhof. La llengua es va estendre sobretot entre els ambients llibertaris catalans.
A l’alçada del número 21 del carrer hi ha una placa que homenatja el doctor.
En la seva curta extensió (del carrer Menorca fins a Guipúscoa) allotja les seus d’unes quantes entitats: l’Associació de Veïns Provençals de la Verneda; el Centro Andaluz de la Comarca de Estepa y Sierra Sur; i SucsPirArt-Diables de la Verneda.

CAMÍ DE LA VERNEDA

Com una mena de riu Guadiana que apareix i desapareix, el camí de la Verneda comença al parc del Clot com a carrer de la Verneda, desapareix i torna a ressorgir com a camí de la Verneda en un passatge entre Camp Arriassa i Ca n’Oliva per morir amb el mateix nom al carrer que fa de límit amb Sant Adrià, després de l’antiga fàbrica de Coca-Cola al carrer Guipúscoa.
El nomenclàtor ens explica que ja rebia aquest nom abans del 1900 i que es refereix a un bosc de verns. De fet el nom li venia del desaparegut molí de la Verneda. Es trobava aproximadament on avui mor el carrer.
A la fotografia aèria de 1964 (moment àlgid de la construcció del barri actual) podem veure entre les masies, les fàbriques i els nous blocs de pisos, el recorregut del camí que donaria nom al barri tot resseguint el que avui és el carrer Huelva a l’alçada dels carrers Cantàbria, Agricultura i Treball.
A la part superior de la foto podem veure ja construïts el blocs de La Caixa i a la dreta els del Tèxtil. En primer terme, els blocs de Lamaro a mig construir envoltats de camps de conreu i encara amb la masia Can Pujades davant d’un dels blocs.
A tocar del camí veiem (d’esquerra a dreta) les masies de Can Juliol, Cal Masover, Cal Gallinaire i Ca l’Armengol.

CARRRER DE JOSEP MIRET

El carrer que circula paral·lel al de Cantàbria entre Huelva i la plaça de La Verneda ret homenatge als catalans morts als camps d’extermini alemanys durant la Segona Guerra Mundial.
Josep Miret i Musté (Barcelona, 1907-Florisdorff, Mauthausen, 1944) va ser conseller de la Generalitat el 1937 i dirigent del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a l’exili.
Exiliat a França el 1939, va ser detingut a París el 1942 i deportat al camp de concentració de Mauthausen el 1943 (amb el número de matrícula 34.576). Fou catalogat com a presoner “Nacht und Nebel” (Nit i Boira), destinat a l’extermini.
Morí el 17 de novembre de 1944. Després d’un bombardeig aliat quedà ferit i fou rematat per un soldat de les SS.
El carrer rebé el nom de Josep Miret el desembre de 1984, en un acte en el que participà l’organització Amical Mauthausen.
En la seva curta llargària trobem l’Escola Bressol “La Verneda de Sant Martí”.
[JM]

CARRER DEL CONCILI DE TRENTO

Dedicada al Concili ecumènic de l’Església Catòlica celebrat entre 1545 y 1563 a Trento, ciutat del Nord d’Itàlia. Es buscava reunificar la Cristiandat com a resposta a la Reforma Protestant de Lutero.
Creua tot el barri, des del carrer Espronceda fins al d’Extremadura. És la continuació del carrer Consell de Cent.
Entre els carrers de Treball i Agricultura es troben els blocs d’habitatges de “La Caixa”, inaugurats el 1955 i que estan inclosos al Catàleg del Patrimoni Històric-Artístic de la Ciutat de Barcelona.
A continuació es troben les instal·lacions del Club Esportiu Júpiter i, gairebé al final del carrer, la seu de l’associació de veïns La Pau i l’Hotel d’Entitats de l’edifici Piramidón.
[MR]

PASSATGE D’ANTONI GASSOL

El passatge s’inicia als Jardins del Clot de la Mel (carrer d’Espronceda) i acaba a Bac de Roda. Les casetes del passatge Antoni Gassol es van construir l’any 1925 com a vivendes dels treballadors de les indústries tèxtils que hi havia a la zona. El nom prové d’un dels propietaris dels terrenys.
El passatge, convertit en patrimoni històric de la ciutat, està format per un conjunt d’habitatges unifamiliars de planta baixa que, a la part posterior, s’enfonsen una altura més i disposen d’un pati-jardí.
És un conjunt representatiu de l’arquitectura popular de finals del segle XIX i inicis del segle XX. Totes les casetes disposen de la mateixa estructura, amb petites variacions ornamentals en la part superior de la façana.
Al número 18 trobem el Taller El Xop. Es dedica a l’atenció de les persones discapacitades intel·lectuals adultes des de l’any 1977. Té la Medalla d’Honor de Barcelona 2016.
El 2009, l’ Ajuntament va cedir l’espai de tres casetes del passatge per a la construcció  d’una  llar-residència amb 12 places.
Un carrer més avall existia un altre passatge de les mateixes característiques anomenat Vicenç Montal.
[JM]

CARRER DE JULIÁN BESTEIRO

Aquest breu carrer, continuació natural del carrer Provençals, s’estén entre Andrade i Guipúscoa.
Està dedicat al polític socialista Julián Besteiro Fernández (Madrid, 1870-Carmona, 1940), president de les Corts espanyoles durant la II República i també del Partit
Socialista i de la Unió General de Treballadors.
Abans de 1979, portava el nom de Primera Centuria Catalana (voluntaris feixistes que anaren a combatre a la Guerra Civil en el bàndol dels revoltats).
Al número 6, trobem l’Ateneu Llibertari Verneda, centre històric de les activitats anarquistes al barri, i al número 10, una de les poques pastisseries que encara resten, la Sanz.
[MR]

CARRER D’ESPRONCEDA

Comença al Poblenou, com gairebé tots els carrers del barri que venen de la banda mar, i és el límit del barri amb el veí El Clot. El pont del mateix nom va ser el primer en creuar les vies del tren al nostre barri.
Està dedicat a José de Espronceda y Delgado (Almendralejo, Extremadura,
1808-Madrid, 1842), escriptor i polític liberal. El poeta romàntic és conegut per les
seves obres “El estudiante de Salamanca” y “El diablo mundo”. Molts coneixen el seu
poema “La canción del pirata” i la seva tornada:
Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria la mar.
En el seu tram vernedenc trobem el poliesportiu Bac de Roda, inaugurat pels Jocs Olímpics de 1992, i la recentment enderrocada fàbrica Zenith.
[GR]

CARRER DE DUODA

Entre la plaça de La Palmera i la rambla Prim trobem el carrer Duoda. Recorda una
escriptora del segle IX, autora del “Manual per al meu fill”. Casada amb el duc de
Septimània (actual Catalunya Nord), el seu primer fill li va ser arrabassat mentre ella era confinada al castell d’Uzes. Duoda volia amb aquest manual d’educació moral
mantenir el vincle amb el seu fill Guillem.
És un dels molts carrers del barri que porten nom de dona. En el seu breu recorregut,
entre els carrers Andrade i Guipúscoa, trobem la seu de l’associació de veïns La
Palmera Centro i el Casal de Barri La Palmera.
En la part que toca a Guipúscoa es trobava la “Fábrica Española de Blanco de Zinc” fins a la construcció dels nous blocs de pisos a finals dels seixanta i inicis dels 90.

PLAÇA DEL RAM DE L’AIGUA

Situada a l’encreuament de la rambla Guipúscoa i el carrer Cantàbria, és un espai guanyat per la lluita veïnal. A partir de l’any 1976, l’associació de veïns de La Verneda Alta va voler aconseguir l’espai que deixaria la fàbrica tèxtil Successors de Francisco Vila (S. F. Vila), que es traslladava a Riudarenes, per fer un equipament sanitari, preferiblement un hospital.
La fàbrica ocupava tota l’illa de cases i la negociació duta a terme entre l’Ajuntament, la fàbrica, els obrers i l’associació de veïns donà com a resultat final una part de vivendes, la residència i casal de gent gran Cantàbria i la plaça del Ram de l’Aigua amb un àrea d’esbarjo infantil.
El nom, aprovat el 1991, va ser proposat per l’associació de veïns per recordar que la fàbrica era del ram de la indústria tèxtil dedicada als tints i aprests, com nombroses fàbriques de l’antic poble de Sant Martí de Provençals (especialment al Poblenou i el Clot) durant els segles XVIII i XIX.
[JM]

PLAÇA DE LA CULTURA

Situada al mig de l’illa formada pels carrers Andrade-Concili de Trento-Prim-Ca N’Oliva i accessible pels quatre carrers. És el primer indret que va tenir nom al Barri de La Pau.
L’abril del 1984 es va celebrar la inauguració amb una gran festa amb la presència
de Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, i Heribert Barrera, president del Parlament de Catalunya.
El nom va ser triat pels veïns mitjançant un concurs d’idees. La resta de carrers i places, amb noms relacionats amb la cultura i l’ensenyament, no van ser incorporats al nomenclàtor fins l’any 1994.
[JM]

CARRER DE SANTANDER

Dedicada a la capital de la comunitat autònoma de Cantàbria (que també té carrer al barri). Amb prop de 180.000 habitants, els seus indrets més coneguts són: el palau de La Magdalena, el passeig de Pereda i la platja d’El Sardinero.
És la continuació dels carrers Rosselló i Palència de la trama Cerdà. Al barri, comença
al carrer pont del Treball, queda tallada a l’alçada del carrer Cantàbria i, després de
Prim, continua per sobre de les vies del tren i, ja en el municipi de Sant Adrià de Besòs, mor al pont del Molinet.
En la seva vessant nord, té un caràcter eminentment industrial. En arribar a la Via
Trajana supera el traçat ferroviari amb un pont i una passarel·la per a vianants (que
estan pendents d’una propera remodelació).
En el seu primer tram, trobem el Casal de Barri La Verneda, la parròquia del Santíssim Sagrament i l’institut Salvador Seguí. Passa molt a prop de la masia Can Riera. La
seva fesomia canviarà totalment quan es construeixin els 3.500 habitatges que van
aparellats a la futura estació de La Sagrera.

PLAÇA DE LA VERNEDA

L’espai que ocupa l’actual plaça de La Verneda havia de ser en realitat una parròquia. Quan les obres per construir el temple es van iniciar el 1976,
els veïns les van aturar reclamant un espai de relació per a tots els veïns: una plaça.
La lluita va durar fins l’any 1978 quan es van iniciar les obres de la plaça. La fotografia mostra un instant de la inauguració, celebrada el 14 de juny de 1979, quan el president de l’associació de veïns La Verneda Alta, Marc Genestar, estava a punt de
penjar una placa commemorativa amb una crida a la bona conservació.
La plaça va ser durant molts anys l’epicentre de les festes i activitats del barri. Entre el
1990 i el 1995, va ser l’escenari d’una nova lluita: la construcció d’un aparcament
subterrani. El pla inicial era construir-lo entre la plaça i el carrer Menorca. La
determinació d’un grup de veïns d’un bloc proper va fer canviar la situació i avui en dia es troba sota la plaça.

 

CARRER DEL RECTOR DE VALLFOGONA

Dedicada al poeta i situada al nucli històric de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals (1716-1897), entre els actuals carrers de Menorca i Fondal de Sant Martí.

Allí trobem Ca l’Arnó, antiga masia, patrimoni municipal, convertida en ludoteca per petits, infants i joves, gràcies a l’esforçada lluita veïnal, i també la tàpia de l’antic cementiri del poble i la dels horts de la masia Can Cadena.

Francesc Vicent Garcia i Torres, conegut com el Rector de Vallfogona (Tortosa, Baix Ebre, ca. 1578–Vallfogona de Riucorb, Conca de Barberà, 1623), poeta i eclesiàstic, també escrigué prosa i teatre.

El 1605 fou ordenat sacerdot a Vic, i dos anys després guanyà la parròquia de Santa Maria de Vallfogona de Riucorb.

Com a poeta barroc conreà poesia artificiosa i elegant (A una hermosa dama de cabell negre, Dècimes d’un galan a les llàgrimes d’una dama), faules mitològiques de caràcter burlesc, sàtires violentes contra persones, composicions obscenes i sobretot, grolleres.

Ell escrivia sense ànim de publicar. Tot i això les seves obres foren editades parcialment als inicis del segle XVIII. Sí que es va preocupar de que fos impresa la seva obra més important, en prosa, “El Sermó” (1622) com a lloança al rei Felip III de Castella, predicat a Girona per les exèquies del rei.

L’edició de les seves obres fou prohibida el 1782 per la Santa Inquisició. Al segle XIX es feren deu edicions, moltes incompletes i amb poques garanties. L’estil de Vicent Garcia, com també se’l coneixia, va ser imitada per molts autors catalans del segle XVIII, fenomen conegut com “vallfogonisme”.

Al voltant de l’autor s’ha creat una imatge novel·lística i còmica, destacant l’obra de teatre de Frederic Soler (Serafí Pitarra) “Lo rector de Vallfogona” i la novel·la del mateix títol de Feliu i Codina.

A Vallfogona de Riucorb es troben moltes plaques de ceràmica amb poemes com homenatge al poeta. Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l’Ajuntament de Barcelona.

 

AL DESDENYÓS MIRAR D’UNA DAMA

Si los raigs ab què a penes me tocàreu

de la llum celestial de aqueixa cara,

perquè mon tendre cor no se abrasara

ab tal pressa, Senyora, els retiràreu,

una piadosa crueltat usàreu:

Juntament fóreu pròdiga i avara,

puix, escusant un mal, que bé causara,

de mil béns i dolçures me privàreu,

quan més que, sin mon fat venturós era

(o Ídol de mon gust, ingrata amada),

que fósseu ma tirana i homicida:

Cert, morir per morir, més me valguera

que lo foc amorós, no la gelada

del desdeny, acabàs ma trista vida.

 

A LA SENZILLESA DE LA LLENGUA CATALANA

Gaste, qui de les flors de poesia

toies vol consagrar als ulls que adora,

del ric aljófar que ha plorat l’Aurora

quan li convinga dir que es fa de dia.

Si de abril parla, pinte l’alegria

ab qué desplega ses catifes Flora,

o a Filomena, mentres cantant plora

de ram en ram la llengua que tenia.

A qui es diu Isabel, diga-li Isbella;

sol i estrelles, als ulls; als llavis, grana:

llocs comuns de les Muses de Castella.

Que jo, per a que sàpia Tecla o Joana

que estic perdut per tot quant veig en ella,

prou tinc de la llanesa catalana.

 

CARRER DE FLUVIÀ

Comença al Poblenou. S’endinsa en el barri a partir de la Gran Via i acaba al carrer Menorca, vora el parc de Sant Martí.

Està dedicat a la figura històrica de Ramon Berenguer de Fluvià, més conegut com Berenguer de Fluvià. Cavaller de l’Orde de Malta i conseller del comte Jaume II d’Urgell (qui s’enfrontà a Ferran d’Antequera per la successió a la Corona d’Aragó, després de la mort sense descendència del rei Martí l’Humà el 1410).

El Sobirà Orde Militar i Hospitalari de Sant Joan de Jerusalem, de Rodes i de Malta va ser creat al segle XI en el marc de les croades. Existeix encara avui en dia i el seu símbol és la “creu de Malta”.

En el tram que recorre el nostre barri es troben dos equipaments públics importants: el Centre d’Atenció Primària Sant Martí de Provençals (amb un servei d’urgències) i l’Escola Bressol L’Estació, adscrita a l’escola Bac de Roda.

 

PLAÇA D’ANGELETA FERRER

Situada a la cruïlla Selva de Mar-Concili de Trento on es troben els instituts de secundària Joan d’Àustria i Infanta Isabel d’Aragó (del que Ferrer fou directora del 1966 al 1974) i, entremig de tots dos, l’auditori Sant Martí de Provençals, amb força activitat cultural i assistència de públic.

Àngels Ferrer i Sensat (Barcelona, 1904-1992) era mestra i pedagoga. L’any 1926, just aconseguida la llicenciatura, va entrar com a professora a la càtedra de Zoologia d’Articulats. Era filla de Rosa Sensat, il·lustre pedagoga i David Ferrer, industrial i cofundador d’Acció Republicana de Catalunya.

El 1982 va rebre de la Generalitat de Catalunya la Creu de Sant Jordi per la seva fecunda i valuosa tasca; el 1992 la medalla d’or al mèrit científic de l’Ajuntament de Barcelona, i també el 1992, a títol pòstum, l’Encomienda d’Alfons X el Savi.

En la mateixa plaça s’aixeca, des del 1995, un monòlit amb relleu de bronze obra de l’escultor Salvador Navarro Sorigué com a homenatge a la pedagoga i científica.

PLAÇA DE MERCÈ CAPSIR

Situada entre Concili de Trento, Guipúscoa i Fluvià.

Dedicada el 1997 a la soprano Mercè Capsir (Barcelona, 1897-Suzzara, Itàlia, 1969). Filla de Josep Capsir, baríton i Ramona Vidal, soprano. Estudià al Conservatori del Liceu de Barcelona. Debutà amb Rigoletto de Verdi a Girona i el 1914 al Liceu, on inicià una carrera de gran èxit. El 1946 es retirà dels escenaris i exercí com a professora de cant al Conservatori Municipal de Música.

Es pot sentir la seva veu en una gravació de La Traviata a: http://www.youtube.com/watch?v=IBZ6ChURGWE

A la plaça es troba la seu de la Unió Excursionista Sant Marti de Provençals “UESMAP”, fundada el 1989. També hi havia estat el local de l’associació de veïns Sant Martí de Provençals. Es conserven diversos arbres gairebé centenaris i cal destacar el gran desnivell entre la plaça i el carrer Guipúscoa.

 

PLAÇA DE VICTORIA KENT

Situada al carrer Bac de Roda entre Concili de Trento i Guipúscoa. Serveix d’entrada a l’escola Adela de Trenquelléon.

Dedicada a Victòria Kent Siano (Màlaga, 1898-Nova York, EUA, 1987). Política i jurista. El 1930 va ser la primera dona que actuà davant del Tribunal Suprem de Guerra i Marina en defensa dels membres del Comitè Revolucionari jutjats pels fets de Jaca. Fou diputada a Corts els anys 1931 pel Partit Radical Socialista i 1936 per Izquierda Republicana. Ocupà el càrrec de directora general de Presons (1931-1934) i de l’Institut d’Estudis Penals, introduint importants millores en el sistema penitenciari.

S’exilià a França, on va viure l’ocupació nazi sota un nom fals, reflectint aquesta experiència en el llibre “Cuatro años en París” (1947).

La plaça ha rebut moltes queixes pel seu terra irregular, que dificulta jugar als nens o passejar a la gent gran.

PLAÇA DE LLIBERTAT RÒDENAS

Situada al costat de la rambla Guipúscoa amb Maresme, amb molts arbres al seu entorn i una xurreria. Al mig un espai utilitzat per fer esdeveniments com la Festa Major de La Verneda Alta.

Dedicada a Llibertat Ròdenas Rodríguez (Xera, País Valencià, 1892-Mèxic, 1970). Anarcosindicalista, filla de pare republicà i anticlerical. Va estudiar en una escola laica i s’establí a Barcelona el 1918. Va donar a conèixer, juntament amb Josep Viadiu, el moviment dels Sindicats Únics de la CNT. Detinguda a Madrid i empresonada a Guadalajara. A partir de 1931 fa campanya en favor de la FAI, unint-se a la columna Durruti el juliol de 1936 al front d’Aragó. Allà fou l’encarregada de l’evacuació a Barcelona de sis-cents nens aragonesos. Durant la guerra va enviar els tres fills a la Unió Soviètica. Dos moriren lluitant contra el nazisme a Leningrad i el tercer el va recuperar a Mèxic on s’havia exiliat.

 

PLAÇA DE SOLEDAD GUSTAVO

Situada en l’interior de l’illa formada pels carrers Concili de Trento, Guipúscoa, Julián Besteiro i Selva de Mar, tocant l’antic cine Levante, avui bingo). Mostra el desnivell entre els carrers del barri.

Dedicada a Teresa Mañé i Miravent (Cubelles, 1865-Perpinyà, 1939). Escriptora i periodista lliurepensadora, signava amb el pseudònim de Soledad Gustavo. Va ser una defensora dels drets de la dona. Amb el seu marit, Joan Montseny (Federico Urales), van ser pares de Federica Montseny (ministra anarquista de Sanitat a la Segona República). Es convertiren en els intel·lectuals anarquistes més actius del país.

Va dirigir, entre d’altres, “La Revista Blanca” i col·laborà amb la publicació “Tierra y Libertad”. Ja abans de Ferrer i Guàrdia, va crear al Montseny l’escola nova mixta.

A la plaça hi ha la seu de l’“Hermandad Rociera Andaluza Santo Ángel”. Té un cor amb més de 35 anys d’existència que participa sovint en les festes del barri.

 

CARRER DE DOLÇA DE PROVENÇA

És un cap de carrer de la plaça de La Palmera. Era el carrer Maresme fins al canvi de nom del 1991.

Està dedicada a Dolça I de Provença (1095-1129). Comtessa de Barcelona i de Provença. Fou la tercera muller de Ramon Berenguer III el Gran. Dels fills del matrimoni visqueren Ramon Berenguer IV, Berenguera i Mafalda.

Quan va arribar a Barcelona, acompanyaven la comtessa Dolça tot una cort de provençals que van rebre terres a les rodalies de la ciutat. Una llegenda recollida pel folklorista Joan Amades parla de la desventura de la comtessa que, enamorada d’un trobador, va veure com el seu marit, assabentat de l’aventura, li servia per sopar el cor del seu enamorat.

En honor de la comtessa, la geganta del barri va ser batejada amb el nom Dolça.

 

PLAÇA DE CLEMENTINA ARDERIU

Situada al Grup La Pau (cantonada Concili de Trento amb Extremadura), és una plaça en forma d’U amb un edifici al mig.

Dedicada des de 1993 a Clementina Arderiu i Voltas (Barcelona, 1889-1976). Poetessa. Casada el 1916 amb Carles Riba. Filla, per part de pare, d’una família d’argenters, que estudiava idiomes, música i piano al temps que aprenia l’ofici familiar.

Gran afeccionada a la lectura, llegia els clàssics en els idiomes originals. El 1911 va publicar el primer poema i al llarg de la seva vida va obtenir diversos premis amb: “És a dir” (1968), premi Óssa Menor i la Lletra d’Or i “L’esperança encara” (1968), premi Crítica Serra d’Or. El seu fons personal es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya. La tomba de Clementina Arderiu i Carles Riba (digna de ser visitada) és al cementeri de Sarrià.

PASSATGE DE MARIA VILA

Passatge enmig de blocs entre Concili de Trento i Guipúscoa a la altura del camp del Júpiter.

Dedicat des del 1997 a l’actriu, i filla d’actors, Maria Vila Panadès (Barcelona, 1897-1963). Començà a actuar de jove i ben aviat treballà com a primera actriu, en especial a la companyia d’Enric Borràs, que actuava al desaparegut Teatre Novetats.

Juntament amb el seu marit, l’actor Pius Daví, creà la companyia Vila-Daví el 1920. Actuaren preferentment al Teatre Romea i s’especialitzaren en teatre català, participant en moltes estrenes. La més notòria la de l’obra L’Hostal de la Glòria (1931) que Josep Maria de Sagarra va escriure per a ella.

El passatge es tanca a les nits i podria ser un bon lloc per interpretar i escoltar música clàssica en directe, especialment als estius.

Des del passatge, a la banda del carrer Cantàbria, podem observar els blocs de pisos que va construir l’entitat bancària Banesto per als seus empleats. Sobta la patent diferència de qualitat entre els assignats a empleats de categories més altes i més baixes.

 

PLAÇA DE CONXITA BADIA

Situada entre els carrers Concili de Trento, Francesca Bonnemaison, Prim i Ca n’Oliva, és una plaça tranquil·la amb jocs infantils i bancs.

Dedicada a Concepció (Conxita) Badia i Millàs (Barcelona, 1897-1975), soprano i professora de cant al Conservatori Superior de Música de Barcelona, on hi ha una sala que porta el seu nom.

Fou deixebla del mestre Enric Granados. Degut a la Guerra Civil, de 1937 a 1947, residí al Brasil i Argentina com exiliada i col·laborà amb músics exiliats i argentins.

Interpretà i estrenà obres de grans autors: Granados, Casals, Toldrà, Vives, Mompou, Montsalvatge, Falla, Rodrigo, Schönberg, Gerhard i Heitor VillaLobos. Entre els seus deixebles trobem a Montserrat Caballé i Ferran Gimeno. Va rebre la Medalla d’Or de Barcelona l’any 1969.

El documental d’Eulàlia Domènech “Conxita Badia no existeix” glosa la seva figura. Es pot veure a: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Conxita-Badia-no-existeix/video/4406311/

 

CARRER D’ÀNGELS GARRIGA

Situat al barri de La Pau entre els carrers Concili de Trento, Empordà, Pere Vergés i Fèlix Martí Alpera.

Dedicat a Àngels Garriga i Martín (Sant Vicenç de Calders 1898-Barcelona, 1967).

Mestra, pedagoga i escriptora. De petita a la parròquia del seu oncle coneix Artur Martorell i mossèn Batlle. Estudia a la Normal, acaba amb “Premi extraordinari” i guanya oposicions. En una formació superior per titulats trobà grans mestres: Pau Vila, Pompeu Fabra, Alexandre Galí i d’altres.

Exercí de mestra fins l’any 1936 quan pateix depuració per les seves conviccions cristianes. Posteriorment el franquisme també la depurarà. Al 1945, es jubila obligadament per malaltia. Dels seus quatre fills, Marta (Mata) seguiria les seves passes i seria una de les fundadores de l’Escola de Estiu Rosa Sensat per a mestres.

Alguna de les obres d’Àngels Garriga són: La entremaliada del ram (1964); la cartilla escolar Beceroles, comencem a llegir (1965); el llibre de lectura escolar Estels (1967); i adaptació de rondalles com El flautista d’Hamelin (1963). Col·laborà amb la revista “Cavall Fort” i les editorials Nova Terra i La Galera.

 

CARRER FONDAL DE SANT MARTÍ

El característic arc que uneix l’església vella de Sant Martí amb la seva casa rectoral és el final del carrer anomenat Fondal de Sant Martí.

En la fotografia de l’Associació Fotogràfica del Centre Excursionita de Catalunya del 1896 es poden apreciar alguns elements ja desapareguts. A la dreta, l’hostal (enderrocat als anys 80) i el cementiri de la parròquia (que va ser traslladat al de Sant Andreu el 1924).

A l’esquerra, el corral d’en Peris, també desaparegut, i que servia per guardar els ramats dels qui anaven de pas i s’allotjaven a l’hostal. Just al lloc que ocupa el fotògraf hi havia la fàbrica de cartrons Arnella.

Quan es va construir el parc de Sant Martí (entre 1979 i 1992), els arquitectes van voler conservar el carrer. Avui neix al darrere del camp de futbol i va a morir a la plaça d’Ignasi Juliol, davant l’església i la rectoria.

CARRER D’ALCALÁ DE GUADAÍRA

És costum que quan una ciutat o un poble bateja el nom d’un carrer amb el d’un altre poble o ciutat, l’acte es torna recíproc. Al barri en tenim uns quants exemples: Almacelles (Segrià), Binèfar (La Llitera, Osca), L’Estartit (Baix Empordà), Gelida (Alt Penedès), Huelva, Puigcerdà (capital de la Cerdanya), Santander, Selva de Mar (Alt Empordà), Selva del Camp (Baix Camp), Torà (Segarra) i Alcalá de Guadaíra (així, amb accent a la í, Sevilla).

El carrer Alcalá de Guadaíra neix al carrer Guipúscoa i mor al carrer Menorca, en la zona dels pisos de Sindicats. Està dedicat a la ciutat sevillana (75.000 habitants, a uns disset de kilòmetres de la capital) que s’estén a la vora del riu Guadaíra. El seu nom prové de l’àrab al Qalat ued-xira (castell del riu Ira). El gentilici dels seus habitants és hienipense (pel nom grec de la ciutat, Hienipa). Viu bàsicament de les empreses dels seus quatre polígons industrials.

Les riberes del riu han estat declarades Monument Natural per la Junta d’Andalusia, on destaca el patrimoni arquitectònic dels molins fariners. Sobre la ciutat s’ensenyoreix el castell, un dels més grans d’Andalusia.

Durant molts anys, al carrer va tenir la seu l’associació cultural galega Cova da Serpe, organitzadora del Festival Musical Galego a la primavera.

CARRER DE FRANCESCA BONNEMAISON

Carrer situat a La Pau, entre la plaça Conxita Badia, Guipúscoa, Prim i el passatge Josep Mula.

Dedicat a Francesca Bonnemaison Farriols (Barcelona, 1872-1949). Pedagoga, promotora i mecenes de l’educació femenina popular. Bibliotecària de l’Obra de Bones Lectures. Convertí l’obra de beneficència en una autèntica biblioteca per a dones obreres d’on sorgí,el 1909, la Biblioteca Popular per a la Dona, la primera de tota Europa. El 1918 va adquirir uns terrenys a Badalona, vora el mar, per fer activitats de natació per les dones.

El 1936 s’exilià a Suïssa. De retorn a Barcelona el 1941, continua treballant per les dones. Col·laborà en les publicacions La Veu de Catalunya i Claror.

PLAÇA DE MONTSERRAT GARRIGA

Situada al carrer Fluvià, entre Concili de Trento i Guipúscoa. El seu nom autèntic era Maria de la Caridad del Cobre Garriga Guerrero (Cienfuegos, Cuba, 1865–Barcelona, 1956). De petita es va traslladar a Catalunya amb la família, possiblement per aquest motiu va adoptar el nom de Montserrat.

Es va dedicar a la botànica i fou deixebla i col·laboradora del doctor Pius Font i Quer. Herboritzava plantes de tota Catalunya que, rigorosament preparades van engrandir la Secció Botànica de la Junta de Ciències Naturals, embrió de l’actual Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Va fer classes de botànica a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. Participà activament en la formació de l’Institut Botànic de Barcelona al què donà el seu extens herbari el 1954.

PLAÇA DE MARIA-ANTÒNIA SALVÀ

Una de les disset dones que tenen una plaça dedicada al barri és Maria-Antònia Salvà i Ripoll (Palma de Mallorca, 1869–Llucmajor, 1958). S’hi accedeix o bé per unes escales del carrer Guipúscoa o per Concili de Trento, entre Fluvià i Julián Besteiro.

Poetessa, prosista i traductora. Residí gairebé tota la vida a Llucmajor, en un ambient familiar il·lustrat. El poeta Miquel Costa i Llobera va ser el seu mentor i avalador en el camp de les lletres.

Entre les seves amistats destacaren la de Miquel Ferrà i Josep Carner, que igualment esdevingueren els seus mentors literaris. El 1903 fou premiada al Certamen Literari de les Fires i Festes de Mallorca pel seu poema “Joc de nins”. La seva obra poètica s’aplegà en els volums “Poesies” (1910), “Espigues en flor” (1926) amb pròleg de Josep Carner, “El retorn” (1934), entre d’altres.

Va col·laborar en nombroses revistes com “Catalunya”, “La Nostra Terra” i “La Veu de Mallorca”. Traduí obres de Frederic Mistral, Francis Jammes, Manzoni i Petrarca.

A les donzelles de l’any dos mil

Oh vosaltres, pressentides flors d’amor i gentilesa

que viureu quan mon passatge s’haurà fet esborradís;

jo us endreç per aleshores, amical, una escomesa

que s’allunya, de mos versos dins l’esbart voleiadís.

 

JARDINS D’ANA FIGUERA

Situats entre els carrers Jordi Rubió i Balaguer, Andrade, Treball i Agricultura.

Dedicats a Ana Figuera Ortega (Madrid, 1941-Barcelona, 2000). Activista social i cultural del barri. A inicis dels anys 80, les seves inquietuds culturals, socials i literàries la van portar a estudiar català i participar en tallers de poesia i sortides culturals dintre de l’Escola de Persones Adultes La Verneda-Sant Martí. Juntament amb d’altres companyes, va fundar el 1985 el Grup de dones “La Tela de Penélope” que es reuneix cada dimarts al Centre Cívic Sant Martí.

La dedicació dels jardins es va fer el 12 de novembre del 2017 a proposta de la Comissió de Memòria de Gènere de Sant Martí i amb el suport de la Associació de Veïns Sant Martí de Provençals, que hi té allà la seva seu.

PLAÇA D’EDUARD TORROJA

Tallada en dues parts: una a la cruïlla dels carrers Andrade i Selva de Mar (coneguda antigament pels estudiants dels instituts com Hyde Park) i l’altra davant l’actual escola Els Porxos.

Dedicada a Eduard Torroja Miret (Madrid, 1899-1961). Enginyer civil, investigador i professor, va obrir pas a la utilització del formigó armat i pretensat. Constructor de les primeres voltes laminars a Espanya com la de la tribuna del camp de futbol de les Corts (1943-1944). L’Instituto de Ciencias de la Contrucción del CSIC porta el seu nom. Va ser Premio Nacional de Arquitectura al 1932.

El seu fill José Antonio Torroja, també enginyer, va participar en el projecte de la teulada de l’església Sant Lluís Gonzaga. A la plaça es troba el Centre de Serveis Socials Sant Martí-Verneda i la sortida posterior del pati de l’Institut Infanta Isabel d’Aragó.